Escrits

Una part de mi

22 Maig 2019

Què fer quan no saps què fer.

Com que em puc observar casi sempre dintre d’un bucle, d’un cub gros i transparent. Em veig minúscula, o més ben dit, abrumada davant la petitesa que té la meva consciència o voluntat davant les coses, enfront a les passions enterrades que em mouen. Les ràbies, les fòbies. I no les puc domesticar així, no.

Tot pensament afegit sobre d’elles enlloc d’ajudar-me m’enfonsa més, m’embolica i em fa travelar cinc vegades.

Un judici damunt d’un judici ja es fa insportable.

Reconec els meus comportaments, dèries i egoismes. Foscors i dames de la nit, engatussaments. Les meves pròpies mentides, actes enrabassats i irrevertibles. Reconec la meva poca humanitat a l’hora de relacionar-me desde un oblid que ja fa massa que dura.

Que somric per por, mir per por i dic t’estim per por. I d’aquí no en surt cap satisfacció.

Em sent una mentida que camina. Una sense casa sense braços que no pot expressar.

Un ràpid estrany fet que ha oblidat el seu origen.

Un forçar estrepitós i ferotge.

I tot això ho veig perquè cualque part de mi, aconsegueix separar-se de les altres i observar desde un punt de lucidesa, de no involucració en els fets. Cualque part de mi que encara segueix intacta, i pot veure, el no-res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*