Les nits on no vols dormir, encara que puguis, aquelles on prefereixes quedar-te escoltant una cançó, movent el teu cos al seu ritme, imaginant-te realitats. Eren aquelles nits que a mí em salvaven, definien i curaven l’ànima. Quan ningú no em podia veure, quan estava segura de que aquella habitació, per un moment era només meva, perquè ningú no hi entraria.

Era en aquell moment on creia que podria volar i manifestar tots els meus somnis. M’imaginava a una illa, abans de caure en somni, una illa on tot era com jo havia desitjat. Jo duia la roba de la princesa Jazmín, i hi havia el noi que sempre m’havia agradat. També hi havia animals, mar i amigues, i tot anava com jo volia, jo podria conduïr aquella imaginació, i això em feia sentir increíblement poderosa. Era igual, per un moment, en quina capa de realitat em trobés-

I una cosa tenia clara i per segur: allò que jo imaginés en aquell moment, es tornaria realitat un dia. Per això havia d’escollir bé el que volia sentir. Una part de mí desconeixia la forma en la que s’avança per la vida adulta, amb acumulació d’experiència, recuperació després dels errors, i a vegades el atravessar certes confusions…però no importava massa, perquè el més important, que era la tossudesa de no deixar d’imaginar-me on m’agradaria estar, cada nit abans d’anar a dormir, m’evadia i alhora m’obria, lentament, un camí de llum entre la meva pròpia obscuritat.

A partir d’ara part del meu contingut només es trobarà a la llista d’email, suma’t aquí: