Escrits

Ulls tancats

Respira una ànima inepta i perduda a un recó, sense cos, se l’han enduit.

 

Diven que és tan fàcil, que no té secret, i per això mateix, ningú no s’ho creu.

 

Se’m escapa de les mans un trosset de vent, i no em moc, segueixo respirant, confiant en que el meu cos em reconduirà pel camí on hagi d’anar,

no existeix error, ni paràlisi,

aquí tot flueix,

i ens miram fins al fons dels cossos,

perquè res ens ho impedeix.

I el sol ens captiva, sigui estiu o l’hivern,

ens destapa la joia, que enmig del cor espera pacient,

amb tendresa.

El cor, batega.

 

L’ésser ensuma per les parets, ceg, es busca.

La seva consciència recent nascuda no recorda res del que ha passat, i jo l’observo amb curiositat, només amb curiositat, ja que no vull intervenir al seu procés, o, com a mínim, pensar que no ho faig. La veritat, encara que em costi transmetre el que sent, puc sospitar que he creat una esponja, que és naturalment suau i neutre, i alhora impulsiva a l’hora de buscar supervivència, però, tot i unint els seus instints, no en puc extreure res malèfic o obscur, la criatura lluita per sobreviure, i fa el que sigui per fer-ho, encara no reflexiona.

 

Al principi en idear això, m’imagin un ésser alienígena de pell grisenca i cos prim, però no pas ossut, que es mou dintre d’una habitació caixa, però em vaig demanant de si, enlloc d’allunyar-lo tant de nosaltres, no podria fer… un nadó?

 

*

 

La meva ment creix i s’empodera amb noves eines cada dia,

el cor es va formant, engrandint el seu volum (de forma recomanable) ,

fa fred i no tenc ganes de moure’m.

 

Potser vaig massa per feina? Potser vull al fons que m’endugui una ona de còctel de pinya?

Jo no tenc persona (màscara), jo no tenc més opinió que la que la de l’acceptació total dels fets, pel creixement col·lectiu, i recol·lectar allò sembrat,

recordar l’oblidat.

 

No cercam coses complicades, sentim un trosset de cel quan naixem, i volem recuperar-lo.

 

I sents que res basta en lila, que és profund i que engloba tot, que ho englobes tot, i vas obrint molt a poc les ales, obrint-les a la llum de lluna d’una platja deserta, alhora plena, mai solitària, i et vas obrint pas entre les roques, entrant en l’oculta fauna del viure.

Aturar-te, i fer anarquia de ment.

 

És bella, ella és bella, i perduda en un món ràpid que no li deixa respirar,

va tocant per les portes, trobant companys de viatge cada cop més amables,

té la sort de la llum que l’acompanya, i ella ho sap…

I intentant escapar cau, i l’univers li xiuxiueja que s’aturi en el parc abandonat,

el regne de l’invisible la col·lapsa, li obre la porta vella de fusta,

que es va arreglant per si sola.

I la nina, per fi se’n tem, de que el moment ha arribat,

de que no vol tornar enrere, i que vol creuar el llindar,

encara que no veu res a l’altre banda.

Creua.

 

Silenci.

Per fi silenci, no el del so, sinó el de la calma,

ha comprés que, més enllà del que pugui veure o tocar,

del que li pugui passar,

ja li passa constantment el més gran a dins,

i que,

en obrir els ulls tancats,

es mescla la dimensió, i es forma;

l’unió de l’u amb el tot,

vols venir a explorar?

 

Més enllà de defora; a dintre el món ja està resolt,

a dintre s’estiren els millors llençols, de metàfores,

que adoren l’aire que respires.

Com poden adorar l’aire que respires?

I expires, i em fas un favor, i dos, i tres,

i et beso amb el cor,

que em batega fort,

i que no espera a demà per donar-te la vida.

 

*

 

Tenc por a desenvolupar l’idea, a contarte-la, por al dubte, a que em deixis, a que em jutgis, em solien dir que parlava massa, i ara call allò que més valor té pel món, i pens, que això no pot ser.

 

Tenc por a dir-te frases romàntiques, com que ets l’amor de la meva vida, la raó de la meva existència, que em fas completa… i tantes més que surten sense pensar.

Abans ho hagués dit sense problema, però ara apunt molt més alt.

Estimar, és voler el goig de l’altre, dignificar-lo com a ésser i no esperar a que resolgui la por del nostre ego, perquè, de fet, per molt que ho intentés, no ho aconseguiria mai.

Les nostres pors només les podem curar a partir de la nostra voluntat,

i un altre ens pot mostrar el camí,

obrir-nos la porta,

però mou les cames,

et toca caminar!

 

Vull dir-te que ets amor a la meva vida,

part de la meva existència,

que em permets sentir la meva plenitud,

i que, per sobre de tot,

t’estim tal com has nascut;

lliure.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*