Rita Shely

Odiar la Glòria

He arribat a odiar la paraula glòria. La paraula llum, he vist com tot s’ensorra, i aspiro a una llum poc convencional. 

Tot això, perquè jo mateixa m’aferro de forma constant a una llum fictícia, a voler estar sempre bé. No en sé d’altra manera, i em dic, que és pel meu dolor que és tan gran…

Tot i les excuses estic segura que el més valuós és aquell que no volem sentir, el que ens costa, allò que se’ns fa insoportable, allà és on s’amaga el tresor de la transformació.

Endivineu que passa quan ningú vol sentir el que sent, quan ens ideem amb molt esforç vides perfectes que no tenen la nostra veu, només les ganes de fogir. Tenc tantes ganes de cridar-ho. Odiar la llum no és res més que un altre parany, llum no és la exaltació constant, no és la puresa forçada de les formes, llum no és Winckelmann, aquest està traumatitzat i no soporta res que no tengui un suposat equilibri. LA LLUM ÉS : allò que no volem veure. És l’alegria relaxada i sense esforç que surt a brillar quan hem acceptat tot el demés, quan ens adonem de que la foscor vertadera és la negació de les coses. 

Per tant em reivindico a mi, reivindico donar-me a mi el dret de la tristor, de no intentar res. Guanyar és viure la pena (Estómac).

Me’n fotu de tot. Estimar estimar. Tu em veus, verda. Verda. Verda. Tu m’entens i no tenc el perquè pensar tant. Que importen les paraules?

Plora.

Plora ja.

Veste’n, tots sentim el mateix.

Tenc fred a les mans, et sento la veu, que explica coses tan inexplicables. Anells d’or, vull molts bitllets, vull que la gent deixi de queixar-se dels rics i que es faci rica.

Vull que la gent es faci rica. Vull que riguem davall estrelles brillants i que ens permetem els mugrons de llet.

VuLL ADORMIR LA NIT

vull adormir la nit

Sí, tens raó, tenc ganes de violar les normes, les lleis que ningú ha escrit mai, em fa ganes fusionar-me, desaparèixer. Vull desaparèixer el jo, tu i jo indiferent, desdibuixa’m.

Tenc tant amor contingut a dintre que sent que puc explotar. Necessit alliberar-me.

Necessit obrir la meva flor a la llum de la finestra. Necessit mirar-me.

 Necessitat de mirar-se i sentir que explota tot, que el Déu que m’ha posseït comparteix el benefici de viure, la glòria que sento, que supera tota emoció i la balla. És un tranç.

Mar, d’Anastasia Egorova, la meva mare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Translation


Arxius

Categories