Escrits

Mentides

No valer el suficient.

Un pensament que em sol creuar el cap moltes vegades en un sol dia. De forma a vegades evident i altres desaparcebuda, passa de puntetes fins a arribar a la meva sang i a apagar el meu cor.

Penso, a vegades, lo meravellosos que són els altres. Na Maria, per exemple. Ella no ho sap, però a mi m’inspira. A mi em transmet un coratge, una força innata i el poder de guiar-se pels impulsos vitals…l’autenticitat i orgull del que un és, i la seva capacitat creativa. Tot això la fa bella, bellíssima. I pens ; és preciós pensar-ho.

Però alhora va lligada a n’aquesta admiració un inminent pensament de comparació, de insuficiència, de mala sort o enveja. D’un : per què no podria ser així de…segura? Per què no podria tenir tanta convicció de mi? Ser diferent, ser com…ella, o com jo però no així com jo sóc ara. En fi.

I la veig i el seu enamorat com la mira, i també ell em sembla preciós i esque veig preciositat per totes bandes, llums enamorades i mirades valentes. I totes m’apunten a mi. I totes m’esperen a mi, a que jo ho accepti, que accepti formar part de tot això, celebrar-me d’aquesta forma lliure i espontànea. Deixar la crítica que fa mal per fer mal, i el pensament compulsiu que fuig perquè sol fogir i això li fa sentir segur, que es mou, que va cap a cualque lloc, que està viu. I així només ofega la vida.

Vull tirar-me d’un lloc tan alt on només em quedi volar infinit, fins que destapi la roba d’àngel, i miri amunt on em toca mirar. On sempre m’he mirat i ha fet mal, perquè no em volia veure.

Ni la bellesa em salva. Ni el do em salva. Ni l’alabança em salva. Res em salva.

Només el res em salva.

Em salva la no resposta. La descon confiança. Em posa amunt i em respon, la crida.

Em travessa, la vida, que duc a dintre que es tan gran. Que quan obro els ulls m’enlluerna. I esque sóc tan gegant, que pas pena de tropitjar, d’engolir, i m’engoleixo.

L’ego em menja i entremaliat em fa esclava petita, sumisa i freda. Preocupada, tapada, poruga i teba. Asfixiada, malalta, de febre cal·lenta.

Aigua. Vull aigua. Per la meva set vull aigua. No foc, no. Foc pel joc, sí.

Pel meu joc vull tendres coloms, vull anarme’n d’aquí, vull assumir el meu destí, vull sortir a brillar.

Em nego la llum, em nego l’ombra.

No sóc ni guapa, sóc rara no? Però amable, no maleducada. Silenciosa, previsora, pràctica, cauta. No massa arriscada, tampoc massa seriosa, sinó que diríen… tampoc integrada, ni desintegrada, ni faxenda ni creguda, ni moltes coses més que em faig creure cada dia, per escapar de la moguda, de la fressa, del jugar tranquil i de la vida. Una vida que ho és tot alhora i convida al joc.

Una vida que es mou i no s’estanca per seguir, que m’endu si no em resisteixo, i així em fa feliç.

Però jo feliç? Com podria? Deixar de costat, de banda, preocupar-me cada dia?

Qui rentarà les dents? Qui menjarà porqueria i dirà ai quin turment, la meva gola, la meva xuia i cames de Frida. Qui es dirà que no es per tant, ni que fa falta alabança? Qui es castigarà amb l’espant, quan les coses torçen? Qui cridarà a mil vents, abans que relaxar-se? O es dirà mil mentides i no anirà a córrer?

Qui, em salvarà de la felicitat massa bona, i em durà allà on em senti segura? On em senti desgraciada, asustada i estressada, preparada per defensar-me de la vida? Qui? Si nó jo, per amargar-me i refugiar-me així del fluir dels rius amorosos, que emocionen i després potser mosseguen.

Qui farà del meu món un espant de món, per tal de

seguir postergant tots els somnis

seguir obrint-me les nafres

tancant-me el cor i les portes

i així, pensar que control

un trosset de món, i que aquest món

no em pot fer ferides.

Quan la ferida són elles,

les meves mentides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*