Escrits

Me’n vaig per trobar-me (1juliol2017)

-Mirar per la finestra és la meva activitat preferida, tant de nit com de dia.

Veure com la gent passa, com els fanals s’apaguen i s’encenen, aquí, a la ciutat de Tokyo.

Els fanals són de colors mesclats amb l’olor de ciutat, no sempre agradable, però densa, que sempre amaga cualque cosa al darrere…

Darrere de cada casa, hi ha vides,

darrere de les cares, històries,

res és, com sembla ser… a primera vista.

Anoser, que la vista; sigui bona.

 

El terra, cobert d’estores, acull els meus peus de manera agradable.

 

Avui em fa mal el cor, mentre mir a l’horitzó, i em deman d’on vé el meu dolor.

Sent un crit, un plor, i em faig una bolleta al damunt de l’arena,

com si el mal fós meu, i de qui és, si es pot saber, el mal?

 

Aquests dies d’estiu són freds, no crec que anem a la piscina.

Els moixos es miren i es comuniquen, a vegades amb violència,

crits animals.

 

Ja no sé que escric, però la passió bull dintre les meves venes per expressar allò que no té forma dintre meu, encara.

 

Respirar la terra, dintre hi cauen les ombres, puc soportar el fred que m’envolta,

em fa sentir poderosa quan em toca la pell, em recórr un calfred. On s’haurà ficat en Nai? Què importa, segur que em segueix en forma d’invisible, ell sempre hi és, encara que estigui callat i no es manifesti, puc notar la seva presència.

Segueixo caminant, mir al cel, ple de núvols, un vent gèlid em recorre les galtes, i els cabells se’m alcen, potser hauria de tornar a casa, i no m’agrada haver de fer res, per tant, no ho faré.

 

Agafant una flor lila, me’n adon cada cop més dels seus vius colors, i apareix en Wilson, el meu gat salvatge, que si ve és perquè vol venir, ja el vaig avisar quan me’n vaig anar de casa, que si em seguia, jo no me’n faria responsable…

 

I de moment, no pensava tornar.

Aviat plouria, i jo no tenia refugi.

 

Vaig començar a córrer cap al pinar, allà, no hi havia tants humans, potser m’acollirien els conills, en veure’m venir, i si m’acabava banyant, em refugiaria fins a sortir el sol, m’era igual morir, aquell dia.

 

Tenia ganes de descalçar-me, sabent, encara així, que em faria mal el trepitjar les pedres i branquetes, ho vaig fer, així seria més conscient de les meves passes. Tot això em recordava a Kau, quan em va dir que ell se’n va anar per les muntanyes sol, llevant-se la roba per no banyar els seus ossos i morir de fred.

Jo no em moriria de fred, sinó de tristor, anoser que obris de cop el meu cor, i, caminant, vaig arribar fins allà on ningú podria trobar-me, on havia vengut amb Firo, i feia temps que no sabia res d’ell, ja que els nostres camins s’havien separat, però podia recordar la força darrere els seus ulls castanys, una força nòrdica espectacular.

 

Havia estat molt acompanyada durant la meva vida, no obstant, em sentia totalment sola, perquè notava que, pràcticament amb ningú, havia obert el meu cor, que estava tan ferit, i no deixava que ningú el curés.

Avui em feia mal el cor, i quan vaig veure que començava a sortir el sol,

vaig sentir l’impuls de tornar a casa,

abraçar als meus pares molt fort,

dir-els hi que els estimava,

i no tornar-me a amagafar mai més del meu dolor, i esque era tan, però tan suau el meu cor, tan dolç…

 

Tenc por a treure el plor,

és profunda la tallada….

 

Una ànsia imperdonable, que no voldràs que deixi escapar,

una ànsia imperdonable, no voldràs que la deixi escapar,

una ànsia que em fa volar, en un vol interminable de plomes i de salts damunt el mar,

que és o es refugien les sirenes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*