Escrits

L’ésser

Vaig sortir, després d’haver fet càlculs durant hores, amb tot l’ésser desmotivat i descarregat de la seva preciosa energia.
Vaig sortir, per cridar-lo, però també per contemplar el cel fosc. Les estrelles li sortien com flors surten en el camp primaveral, que, per cert, estava ben aprop.

Per (potser) primer cop, vaig sentirme sola.
Ja m’hi havia sentit altres vegades, però ara m’hi sentia molt més profundament. Tan profundament, que notava com el blau del cel era un pou sense fons, al qual podia caure de forma infinita. I no éren propis de mi aquests pensaments…
No ho éren perquè havia aconseguit tapar l’hivern amb massa prompta primavera. Primavera il·lusòria.

Havia forçat el camí i m’havia obligat a mostrar-me als altres només de forma lluminosa, quan el més íntim que posseïa, éren les meves pors.

Mostrar-me vulnerable, totalment destapada; era el desig del meu ésser, que, amagat darrere l’ego, ofegava els crits a cada pas.

Massa revolucionari, pensava.
-Com vols ara mostrar-te? Després d’amagar la por tota la vida?
Com vols ara amollar-te, i ser tu?
Perdràs tot el que tens!
-Em deia.
Però tot i així, una guspira quedava solta dintre meu, una guspira que no tenia por del fred d’una nit eterna, perquè sabia ben cert que només així, sortiria el sol a l’albada.

Si algú em conegués, seria tan feliç…

I esque ja sé perquè em sent sola

– Vaig pensar mentre escoltava el xiuxiueig del vent.
-I esque m’hi sent perquè a mi, no em coneix ningú.

Sóc un ésser tímid, que s’amaga davall d’una figurs resplandescent.

Sóc un ésser poruc, que s’amaga davall la valentia.

I alhora, dintre d’aquesta por on me guard, és on s’hi troba el meu amor; aquell que tanta por tenc de destapar, por de que ningú no m’entengui.

Encara pensa el meu ésser que ningú no podrà ser feliç al seu costat, perquè, convençut de que no sap estimar, s’allunya del món, o fingeix altra persona; la superficial que es preocupa del que els altres pensin i per això es rebaixa a la conducta correcta.

El meu ésser s’està confessant ara com mai, i em diu que vol curar-se, que vol atrevir-se a sortir, aue ja ho fa dient-me això que mai m’havia dit així.
I dintre aquesta petitesa, s’hi troba l’únic que realment em fa especial, l’únic que em fa gran, l’únic que és sagrat, i l’únic que realment pot estimar.

Fa molt me van dir que no en sabia d’estimar, que no en sabría mai, i que només pensava en el meu bé.

La culpa aferrada a l’ésser desde temps inmemorables.

El judici més gran carregat a les espatlles.

Tot allò imperceptible és el que més em pesa, i pensar en comunicar-ho em sospesa… La sorpresa que se’n duràn si ho arrib a fer, els hi agafarà un atac de cor a tots. I alhora, fluiràn de color rosat morat, i ja mai més em tornaré a sentir, dintre la soletat.

I per fi i per un cop, et parlo desde el cor, que és diferent, i diu lo just, just allò que sent.

A mi, no m’entèn ningú.
Enten-ho.

Sóc un ésser excèntric i complex.
I ara ho reconec.

Sóc així, com una arrel profunda i verda,
La tija va per on vol.

Per on vol és per cels infinits on potser no arribaràs,
si no amollés, com jo ara faig, allò que t’ha fermat.

Sóc un ésser diferent, estrany, introvertit, sempre m’ho han dit, i ara ho dic jo.

Com un camaleó, canvio de color, però no l’essència, i només em coneixes quan no li prestes atenció, a l’aparença.

Em fas feliç, quan m’estires i em dius que vengui a passar-m’ho bé, a sentir desde el pit, a conèixer el tacte de l’arena.
Això vull, que m’estiris perquè em llevi aquesta capa, de laca vella que no serveix. Perquè tiri els prejudicis i les pors, (no són meves ni mai ho han estat).

L’ésser que duc a dintre és molt valuós, i si no el deix sortir s’avorreix i em fa patir.
He nascut per fer-ho, sinó, per què sóc aquí?

El meu ésser no creu en el que li dius, sinó en el que ha vist, totes les vides, a totes les terres, i té una saviesa ancestral. No el poden enganyar, perquè ell coneix l’origen;

la creació de totes les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*