Escrits

Les margarides

Les margarides tendres, regal de primavera, em saludaven, sorgint de la gespa, banyades del sol efímer, no massa ataronjat ni tampoc blanc ; groguenc de tarda, a l’hora de la migdiada.

Nosaltres dos, part del paisatge que sempre voldré beneïr ; asseguts en un banc de fusta. I tu, que ets tan brillant, recolzant el teu cap al meu centre vermell, cercant l’aigua que et falta, una dolça abraçada, un cor que t’escolti, el plor de l’albada.

No es d’estranyar que cerquem omplir el silenci, quan no trobam paraules que descriguin el nostre mal, però, de sobte, se’m il·lumina un estany, una centella, i entenc que ara mateix, la companyia que es fem, em fa sentir la suavitat més alabada.

No fan falta remors ni murmuris.

Només les margarides tendres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*