La terra és roja, i els capvespres d’hivern, plens de núvols mesclats amb olors de plantes del camp… Els caragols surten a passejar les nits d’octubre, s’acumulen davant de casa, com si tinguessin intenció de fer-te més ganes d’agafar-los.

Recordo que els més petits mels posava damunt la punta del nas, mentre menjava un xupa-xup.

Tenc més records relacionats amb la fauna del nostre foravila, com quan vaig descobrir els dragonets que corren per les parets. Els perseguia fins que amollaven la coa, i això em recorda a quan corria darrere les granotes, a Rússia, concretament al poblet de Kamizak. La meva repadrina hi tenia un hort, a la vora de la caseta de fusta, pintada d’un color turquesa. I a l’hort, moltes granotes saltarines que fogien dels meus peus, ja que la crueltat dels tres anys em deia que obviament seria divertit trepitjar-les…
A diferència del meu poble natal, a Mallorca el Nadal no tenia com a protagoista la neu. De fet, a la meva infància va nevar només un cop de veritat, i va durar un dia sense fondre’s, aproximadament. Em fa feliç recordar aquells temps, em fa recordar qui era, i com de simple és viure quan t’estimes, i deixes fluir els somnis perquè es facin realitat.

No comment yet, add your voice below!


Add a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *