EscritsUncategorized

La consciència es contagia

Ets magnífic, i no ho veus,
Caminant entre gent d’ulls embenats,
Ningú et veu les guspires,
ningú es veu, i es penja creus.

Però ara et despertes, aixecant el cap,
Mai t’ho haguesis pensat,
que s’hi guardés tant,
En un silenci.
Se’n va l’espant, del teu gran cor,
I veus en mirar-te; resplendor.
I en llevar-te la bena dels ulls,
Comences a recordar,
Qui ets?
Amor.

I dius ben fort que ets complet,
de les taronges i flors d’ametllers,
em somrius tímidament,
em mires profundament,
em beses, intensament.
T’obres les espatlles,
t’obres al món, aire.

I quan em tornes a mirar,
ja no t’amagues.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*