Escrits

En honor seu : Lina Caldentey

-Fa fosca, la lluna creixent es vislumbra al cel, els grills canten, sent una pau inmensa que em regala la nit, aquesta nit de principis d’estiu, finals de juny…

Em poso a mirar la taca blanca al cel desde el balcó, acariciant la freda barana. Quan abaixo la mirada, m’inunda el fred de les herbes, el camp, fosc, salvatge, il·luminat per la tènue llum de la mare lluna.
No sé com, arribo a pensar amb ella, avui no és la primera vegada que ho faig. Fa unes hores, a la sessió gratuïta de yoga que feien a la pista d’atletisme, hi he pensat, en ella. Tot el que tengui a veure amb el món místic o espiritual, té a veure amb ella, la Lina Caldentey, que ens va deixar sense avisar.

Vaig submergir-me en els records que tenia d’aquell final de gener, aquest mateix gener, fa només mig any, vaig rebre la notícia, que m’hauria enfadat però encantat que hagués estat una broma, però sense dubte, aquests temes no són per fer-ne bromes.

Vaig recordar, tot mirant la lluna i notant el fred vent en la meva pell, tot el que ella m’havia ensenyat, les plantes medicinals que anàvem a cercar juntes, ara mateix lamento no haver-ho fet més cops, no haver insistit quan hauria pogut, però, qui s’espera que algú el deixi sense dir adéu? Per sort i per maledicció, no podem preveure aquests fets.

Vaig recordar la seva rialla amb les ulleres de sol posades, les converses i riures que vam compartir, danses de la pluja, collita de flors, i tantes coses que causa tristor recordar.
També vaig reproduïr per enéssima vegada, el somni que ella em va regalar uns dies després de morir, encara que morir no és el verb adeqüat en el seu cas, ella mai morirà en el meu cor, ella és eterna, les meves llàgrimes ho demostren, demostren que sempre ha estat eterna.

Aquell somni, no sabré mai suposo, si va ser fruit de la meva imaginació, o si, realment, es va “comunicar amb mi” mentre jo dormia.
La recordo perfectament, aquella nit se’m va aparéixer en forma d’una pansa dolçement arruada, com una padrineta que havia vist tres segles, cansada, petita, fràgil, molt enigmàtica, guardiana de secrets. Aparentava tres segles, quan havia estat enterrada abans de fer-ne mig, com si veure la cara de la mort l’hagués envellit molt, com si tots aquells secrets que la mort li havia revelat, haguéssin estat massa per ella, com si encara no fós el moment quan va decidir anar-se’n. Però el moment no és mai, i és sempre.

Aquella velleta arruada, no es semblava molt a ella físicament, però al somni, jo tenia ben clar que allò era ella, na Lina.
Ella em va dir unes paraules, que suposo que tot viu amb pèrdua recent vol sentir :- “Jo sempre estic aquí, encara que no em veieu, jo sempre puc vetllar-vos, contemplar-vos, protegir-vos, i sempre ho faig, vull que ho sàpigues Rita, i que mai et pensis que no et puc sentir, jo sempre hi sóc”.
-Tenc molts dubtes sobre si aquest somni de veritat era el seu missatge, però crec fermemet que així era, ja que, jo no hauria pogut inventar mai un personatge així amb un aire tan concret. El que més m’estranayva però, és que, el missatge aés dirigit a mi, i no a algú que de veritat s’havia trastocat per la seva pèrdua, com el seu fill, filla o marit.
A mi m’afecten les pèrdues, ho pas malament, però la meva ment assimila ràpidament les coses, més ràpidament del que voldria, perqué així després, passat un temps, pareixo una persona insensible o freda que realment no sóc, senzillament ja ho he entés, he assimilat el que ha passat i m’he adaptat a n’això, per molt dolorós que fós, per això no em sentia mereixedora d’aquell missatge, aquell missatge el necessitava algú que realment hagués patit per ella, no jo, però no sé si vaig ser l’única en rebre’l.

Vaig apartar-me a un costat, fent veure que ella estava allà, a la meva vora, mirant la lluna, somrient com sempre.
Mentalment, vaig imaginar que manteníem una conversa.
-Per qué te’n vas anar?
-Perqué ho havia de fer, me’ havia d’anar. A vegades, el buit que crea una persona que no hi és, pot generar que passin coses que no hauríen passat si ella hagués estat allà.
-Però jo no volia que te’ anassis. -Vaig dir, amb una mitja llàgrima que intetava reprimir, intentava no emocionar-me, allunyar-me del dolor, ser freda i així ser feliç, però costava. Potser, per dins, si que em mereixia aquell missatge, potser justament per la meva passió a compatir pensaments per escrit havia de ser la portadora, al cap i a la fi, era filla d’Hermes, però l’únic que volia, era i és, ajudar als altres, perqué sàpiguen, que siguin on siguin, ells ens cuiden a distància, aquells que no veim, que no sentim, crec que la mort els ha revelat coses, que nosaltres no hem de saber.

Aquella nit vaig encendrer-li una espelma, i li vaig dir gràcies.
Amb tot això, do moltíssimes gràcies, per tenir una mare, no tenc dret mai a enfadar-me amb ella, perqué sense ella, no hauria ni existit mai per enfadar-me.

Per a Joan Toni Caldentey, i per a tot aquell que em vulgui donar la mà per caminar entre l’obscuritat, trobant la llum.

Llàgrimes sentides, llàgrimes reprimides.

Escrit per Margarita Shelyàkina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*