Rita Shely

El que diuen les mans

El que diuen les mans

A vegades em venen unes ganes ferotges d’escriure que han de ser expressades al moment. Com una ràfega d’idees que s’esvairà si no la poso en paraules. 

Apareix i desapareix, quan connect amb el meu cor.

El que vulgui dir la meva raó pot intentar enganyar, però les mans mai no enganyen, i les paraules just encaixen quan a elles els hi va bé. Com amagar tot el dolor d’una vida, darrere d’un poema meravellós. Només un silenci valdria per fer-ho. Però els llibres no van de silenci, sinó de l’enrenou que emplena les nostres vides, d’experiències i de pensaments. Si per cualque cosa són positius, pens que és per això.

Potser a vegades no m’atur lo suficient a observar, i em dic que he de córrer, no sé cap a on però cap a qualque banda (tots estan corrent). I l’única que m’ajuda a parar és la brisa de foravila, que sempre respecta el temps.

No pretenc atacar la vostra llibertat matussera, però la natura té els seus cicles i nosaltres formem part d’ella, gràcies a n’aquest confinament com a mínim haurem pogut baixar una mica del nostre núvol boig.

Sempre arriba un moment, després de tres paràgrafs, a vegades quatre, que ja no sé que dir, per això he pensat que com no persisteixi és millor que faci poemaris. Però l’idea de la novel·la persisteix dins el meu cap. I esque jo mateixa fa molt que no en llegeixo cap.

A vegades tenc un moment més lúcid, m’atur i pens ; que pens jo de mi? Què pretenc posant aquesta cara quan em fan una foto? Qui m’està jutjant en realitat? 

I per un moment surto de la presó i em sent lliure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Translation


Arxius

Categories