Escrits

Deixa que calli

A vegades després de mirar-te tant temps. Em venen flashos de tu. Com si la teva imatge s’hagués quedat impresa en els meus ulls.

No només imatges però, també els sons, que remouen a mar, a estrelles fugaces d’agost, en una cançó.

Fa fred. No, no m’escoltis, fa fred. Tanca la porta.

El millor escrit vé d’aquesta i-raó, d’aquesta irracionalitat que surt de les entranyes quan et mir, quan em respons amb la mirada.

No hi ha res com ta veu,

no hi ha res que vibri més que la creu

que dus posada dintre teu.

Ets, remor de mar i sal. De vida i seda.

Tu que em feres més enllà de paraules, amor. De paraules desgastades com amor, feres una màgia feresta que els hi tornà la vida.

Ara restes, i em mires, aquí.

I per molta gent que hi ha, només et veig a tu. I en silenci crido el nom amb el que vas venir a brillar, com jo he decidit venir per tu.

Estirant-me al mateix llit on ara m’assec a escriure, amb la porta de la terrassa oberta, m’ets massa familiar com per no reconèixer el teu cant.

Que m’entra

m’encisa

m’encanta d’encanteri.

I em fa… aixecar-me de sobte, agafar les coses i partir, a on? No ho sé, però a buscar-te.

A buscar la vibració que em provoquen les teves paraules.

Un camí que recórr de la terra al cel, fins a la gola.

Perquè ets espígol salvatge. I potser parlant tenim poc a dir, però amb la màgia d’una nota consumim més de mil paraules per minut.

Ja arriben perquè ens senten sonar, per encendre els somnis …

Cantar es parlar però amb el cor a la mà, on res és erroni perquè és sincer.

I tu vas, i fas que calli, d’una forma en que ho puc dir tot, sense intentar dir res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*