Escrits

De la soletat

Quan començ a mirar les xarxes socials compulsivament, me’n adon de que me sent sola.

Quan vaig a fer, per primer cop en anys, una volta perquè sí, per estar amb mi. Me’n adon del poc que me cuid, i que sa relació amb mi mateixa, és pràcticament inexistent.

Camin pels carrers enfarolats, ennitats i enfosquits, i mir al meu voltant com si fóssin un espectacle silenciós, meditatiu.

No hi ha molta gent, i em dic que deuen estar tots reunits sopant, amb les seves famílies, dintre les cases cuques. I jo em sent una llimosnera d’amor, una perduda, que sempre he tengut aquest buit a dintre, i he vagat varies vegades cercant algú o alguna cosa, infructuosament, o mig alegrant-me en saludar i parlar amb cares conegudes.

Aquesta és la meva gàbia. I podria cridar potser, a n’aquells que no crid, i parlar amb els que no parl, però cerc alguna cosa per dintre, al fons, l’espontanietat pura, la vida ; sense pensament.

Només accions que succeeixen una darrera l’altra amb una sincronia perfecta, on no s’ha de calcular el futur, ni rememorar gaire el passat, on tot es tocat per una mà divina.

I jo només gaudeixo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*