L’ésser

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Vaig sortir, després d’haver fet càlculs durant hores, amb tot l’ésser desmotivat i descarregat de la seva preciosa energia. Vaig sortir, per cridar-lo, però també per contemplar el cel fosc. Les estrelles li sortien com flors surten en el camp primaveral, que, per cert, estava ben aprop. Per (potser) primer cop, vaig sentirme sola. Ja m’hi havia sentit altres vegades, però ara m’hi sentia molt més profundament. Tan profundament, que notava com el blau del cel era un pou sense fons, al qual podia caure de forma infinita. I no éren propis de mi aquests pensaments… No ho éren perquè havia aconseguit tapar l’hivern amb massa prompta primavera. Primavera il·lusòria. Havia forçat el camí i m’havia obligat a mostrar-me als altres només de forma lluminosa, quan el més íntim que posseïa, éren les meves pors. Mostrar-me vulnerable, totalment destapada; era el desig del meu ésser, que, amagat darrere l’ego, ofegava els crits a cada pas. Massa revolucionari, pensava. -Com vols ara mostrar-te? Després d’amagar la por tota la vida? Com vols ara amollar-te, i ser tu? Perdràs tot el que tens! -Em deia. Però tot i així, una guspira quedava solta dintre meu, una guspira que no tenia por del […]

La meva vida

Posted Leave a commentPosted in Escrits, Uncategorized

Tenc una vida sobre la qual molts escriurien, En parlarien La voldrien viure Una vida arriscada, amb cels i inferns pronunciats, Amb alegries indescriptibles i tragèdies, Tot per aprendre, tot per crèixer. Una vida valenta, amb fermesa i atreviment a cada pas, a cada alè i acte original, recerca de l’ésser. Una vida criticable, sobretot per la meva forma única de viure-la, de sentir i entendre el que em passa. Una vida que ha valgut i val la pena viure, i sé que no l’ha decidit l’atzar, perquè sóc jo qui, desde dintre, la crea. I aquells que s’asustin, no entenguin, malvegin, allò que sóc, simplement no estàn preparats per acceptar-ho així. Aquells que jutjin, assenyalin amb el dit allò que faig, no mereixen l’interés ni valuosa energia que rau dintre de mi. Perquè he vengut a estimar, a omplir el món i compartir, i els que no volen omplir els seus cors no són obstacle pel meu amor, ja que és més poderós i lluent, i al fons, per això m’admira la gent. Perquè em deix endur pel vent i res m’espanta, més que estar allunyada de la meva veu, la que em guia i salva, del renou. Dintre […]

Em permet ser

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Vull ser la boja, la que no t’esperes, la que riu sense motiu. Vull ser la cursi que sempre s’esquivoca sense remei, i li és igual. Vull ser la que s’enfada i et pega una cotrellada i que riu quan li tornes. Vull ser la trista que si no està bé ho agafa així tal com és, i no espera res ni a ningú. Vull ser la que es dona carinyo i s’abraça en públic. Vull ser la que besa sense remordiments. Vull ser la que cau i plora ben fort. Vull ser la no diu res si no té res a dir. Vull ser la que diu el que pensa i sent. Vull ser la que no es jutja, i accepta la seva pell. Vull ser aquella que està enamoradíssima del seu ésser. La que no té por a estimar, la que deixa estimar-se, Vull ser la que pot ser madura i infantil. Vull descansar quan no puc més. Vull apostar la vida pels meus somnis, acceptar que no sempre sé que fer. I tot i així, seguir creient en mi.   Vull ser, la que ja és. L’única que em pot fer feliç. Que és la que ja […]

Me’n vaig per trobar-me (1juliol2017)

Posted Leave a commentPosted in Escrits

-Mirar per la finestra és la meva activitat preferida, tant de nit com de dia. Veure com la gent passa, com els fanals s’apaguen i s’encenen, aquí, a la ciutat de Tokyo. Els fanals són de colors mesclats amb l’olor de ciutat, no sempre agradable, però densa, que sempre amaga cualque cosa al darrere… Darrere de cada casa, hi ha vides, darrere de les cares, històries, res és, com sembla ser… a primera vista. Anoser, que la vista; sigui bona.   El terra, cobert d’estores, acull els meus peus de manera agradable.   Avui em fa mal el cor, mentre mir a l’horitzó, i em deman d’on vé el meu dolor. Sent un crit, un plor, i em faig una bolleta al damunt de l’arena, com si el mal fós meu, i de qui és, si es pot saber, el mal?   Aquests dies d’estiu són freds, no crec que anem a la piscina. Els moixos es miren i es comuniquen, a vegades amb violència, crits animals.   Ja no sé que escric, però la passió bull dintre les meves venes per expressar allò que no té forma dintre meu, encara.   Respirar la terra, dintre hi cauen les ombres, […]

Ulls tancats

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Respira una ànima inepta i perduda a un recó, sense cos, se l’han enduit.   Diven que és tan fàcil, que no té secret, i per això mateix, ningú no s’ho creu.   Se’m escapa de les mans un trosset de vent, i no em moc, segueixo respirant, confiant en que el meu cos em reconduirà pel camí on hagi d’anar, no existeix error, ni paràlisi, aquí tot flueix, i ens miram fins al fons dels cossos, perquè res ens ho impedeix. I el sol ens captiva, sigui estiu o l’hivern, ens destapa la joia, que enmig del cor espera pacient, amb tendresa. El cor, batega.   L’ésser ensuma per les parets, ceg, es busca. La seva consciència recent nascuda no recorda res del que ha passat, i jo l’observo amb curiositat, només amb curiositat, ja que no vull intervenir al seu procés, o, com a mínim, pensar que no ho faig. La veritat, encara que em costi transmetre el que sent, puc sospitar que he creat una esponja, que és naturalment suau i neutre, i alhora impulsiva a l’hora de buscar supervivència, però, tot i unint els seus instints, no en puc extreure res malèfic o obscur, la criatura […]

Ambrosia

Posted Leave a commentPosted in Escrits

I ja m’és igual, el que pensin, I ja m’és igual, qui ens mira, Enmig del món ens obrim, Com dues flors tendres. Ens unim en veure’ns, pel fil invisible; que atravessa l’univers, i fort; ens abraça. Notam la calentor, de sang, fluint davall la pell. Tu i jo, només tu i jo, som el centre del món. Tot desapareix, i gira al nostre voltant, mentre ens besam, ànsia de més… T’agaf el cap per apropar-te més, per enfonsar-te dintre l’ànima, els teus llavis de mel, carícia floral. El raig de llum ens il·lumina, segueix girant, rodant, el món. Et dic cap a dins, i esque mai em basta, és ambrosia. El cos ansia, i respira, tots els racons de pell. El menjar dels déus ens fa inmortals, no tenim pressa, ens queda sempre;. la vida.

La consciència es contagia

Posted Leave a commentPosted in Escrits, Uncategorized

Ets magnífic, i no ho veus, Caminant entre gent d’ulls embenats, Ningú et veu les guspires, ningú es veu, i es penja creus. Però ara et despertes, aixecant el cap, Mai t’ho haguesis pensat, que s’hi guardés tant, En un silenci. Se’n va l’espant, del teu gran cor, I veus en mirar-te; resplendor. I en llevar-te la bena dels ulls, Comences a recordar, Qui ets? Amor. I dius ben fort que ets complet, de les taronges i flors d’ametllers, em somrius tímidament, em mires profundament, em beses, intensament. T’obres les espatlles, t’obres al món, aire. I quan em tornes a mirar, ja no t’amagues.

Orgasme múltiple

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Ets un orgasme, per tots els meus sentits, T’olor, te toc, t’escolt, te toc, te mir, te tast. Tot això, fantàstic, fantàsticament real. I t’estim, I t’estim, T’estim, I no vull, I no puc, Fer-hi res. M’estic reenamorant de tu, Torna a ser el primer dia, Multiplica per mil, Desde que et sentí, ho sabia, T’estimaria tant, que cada instant; seria recomençar. Vull escriure’t, sempre, Que vols? Quan venguis somiant; aquí seré. Has sortit, corregut fins a l’infinit, I en aturar-te, respirant l’aire; ecantador, Les estrelles t’han mirat, sé cert que t’adoren, te’n has adonat. La seva llum m’emociona a l’instant, Quan la rep, altres paraules… Ets estrella eterna, Ets vida càlida. Ets el meu cor bategant fort, i em respons ; el compartim. Impressionant poder, el de mirar amunt, Rebem la glòria, Som, Un. Dins la memòria (recomençam).

Alienats els grans

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Ens feim grans, Anem a fer coses importants, A cercar en pous buits, A mirar parets blanques plenes de taques negres. A ficar el nas entre finestra i persiana, per veure qui les té més grosses, Benvinguts a la gran vida. Ironía, hipocresía, incomoditat, per totes parts. No diguis, no facis, no siguis…tan tu? Carregam com mules convencionals, els bagatges agens de males gestions, Emocionals. Al fons m’mo mir, i em dic que és trist, que és estúpid, ceg, inconscient. Que els cors latents demanen més, jugar, estimar, córrer cridant el vent, Dir; m’és igual si no m’entens, i besar les galtes. Aliens, alienats, perduts i condicionats, caminant com ànecs que no moven bé, les cames, les caderes, els pulmons, les pipelles. Que no criden per por a les orelles, que no es tiren a terra per la brutor, que no aixequen el cap per tristor, que és diven que són massa velles. I això, resumit, és la falta d’amor general, que genera l’oblit, del que som, i del que volem ser.

Arribar a cualque lloc

Posted Leave a commentPosted in Escrits

4 Gener 2018   Escales, baixant cap als inferns dels meus ossos, que no intenten tapar-se ja, sinó que és massa tard per amagar, allò que rau dintre l’arrel, que crema al foc de nit, que balla entre les ombres per les parets, buides i cobertes d’humitat, un local amb molta història, aquella de les ànimes perdudes que caminaven damunt rajoles vermelles.   Em mir al mirall i no veig res, just al fons, una petita pista, que em diu que busqui una mica més dintre d’aquest dolor, que em tiri dintre la negror del buit. Que escrigui fins a plorar sang.   Veig cremant, els somnis, i me’n adon de que ara és el moment, on l’eclipsi no em deixa veure el sol, i que no dura per sempre, que és el que necessit. He arribat a alguns llocs, i ara me toca moure escac, i no tenc por de conèixer el dimoni, que va crear les ànsies sense resoldre, aquelles que m’impulsen a la vanitat, les que em diven que calli, que sofreixi en silenci, al fons, demanen que em torni boja, que cridi, que voli sense mirar on cauré, que corri sense saber on vaig, fins que […]