Mel i sucre

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Em sent bruta. Em sent una pepa somrient que es mira al mirall volent-se estimar. Forçant una mica més la màquina per agradar, ser amable. Qui estimaria un monstre? Però només així seria jo només així podria tornar al sol de l’infància Dubtes per tot arreu números que m’engoleixen mai és suficient calçons clars no tenc el que volia? Diners, un munt de xecs tot tirat pel terra escalant un infinit de sostre metalls rovellats enmig de niguls Ningú ho entendrà. Passatemps. Puta. Puta més que puta. Qui ets? Tu sí, jo no. Prima, perfecta, dona, esbelta. Carn. Pols. Qui ets? Encongeix una mica més la panxa. Carn, òs. Qui voldrà trescents grams? No m’he de desintegrar. Carn Òs Cos Melindros de sucre i parafines. Colònies màgiques. Fes-me tornar un producte de seda, de caramel fes-me bleda. Insípida, gastada. Fes-me tornar una desconeguda.

Deixa que calli

Posted Leave a commentPosted in Escrits

A vegades després de mirar-te tant temps. Em venen flashos de tu. Com si la teva imatge s’hagués quedat impresa en els meus ulls. No només imatges però, també els sons, que remouen a mar, a estrelles fugaces d’agost, en una cançó. Fa fred. No, no m’escoltis, fa fred. Tanca la porta. El millor escrit vé d’aquesta i-raó, d’aquesta irracionalitat que surt de les entranyes quan et mir, quan em respons amb la mirada. No hi ha res com ta veu, no hi ha res que vibri més que la creu que dus posada dintre teu. Ets, remor de mar i sal. De vida i seda. Tu que em feres més enllà de paraules, amor. De paraules desgastades com amor, feres una màgia feresta que els hi tornà la vida. Ara restes, i em mires, aquí. I per molta gent que hi ha, només et veig a tu. I en silenci crido el nom amb el que vas venir a brillar, com jo he decidit venir per tu. Estirant-me al mateix llit on ara m’assec a escriure, amb la porta de la terrassa oberta, m’ets massa familiar com per no reconèixer el teu cant. Que m’entra m’encisa m’encanta d’encanteri. I […]

Mentides

Posted Leave a commentPosted in Escrits

No valer el suficient. Un pensament que em sol creuar el cap moltes vegades en un sol dia. De forma a vegades evident i altres desaparcebuda, passa de puntetes fins a arribar a la meva sang i a apagar el meu cor. Penso, a vegades, lo meravellosos que són els altres. Na Maria, per exemple. Ella no ho sap, però a mi m’inspira. A mi em transmet un coratge, una força innata i el poder de guiar-se pels impulsos vitals…l’autenticitat i orgull del que un és, i la seva capacitat creativa. Tot això la fa bella, bellíssima. I pens ; és preciós pensar-ho. Però alhora va lligada a n’aquesta admiració un inminent pensament de comparació, de insuficiència, de mala sort o enveja. D’un : per què no podria ser així de…segura? Per què no podria tenir tanta convicció de mi? Ser diferent, ser com…ella, o com jo però no així com jo sóc ara. En fi. I la veig i el seu enamorat com la mira, i també ell em sembla preciós i esque veig preciositat per totes bandes, llums enamorades i mirades valentes. I totes m’apunten a mi. I totes m’esperen a mi, a que jo ho accepti, que […]

Una part de mi

Posted Leave a commentPosted in Escrits

22 Maig 2019 Què fer quan no saps què fer. Com que em puc observar casi sempre dintre d’un bucle, d’un cub gros i transparent. Em veig minúscula, o més ben dit, abrumada davant la petitesa que té la meva consciència o voluntat davant les coses, enfront a les passions enterrades que em mouen. Les ràbies, les fòbies. I no les puc domesticar així, no. Tot pensament afegit sobre d’elles enlloc d’ajudar-me m’enfonsa més, m’embolica i em fa travelar cinc vegades. Un judici damunt d’un judici ja es fa insportable. Reconec els meus comportaments, dèries i egoismes. Foscors i dames de la nit, engatussaments. Les meves pròpies mentides, actes enrabassats i irrevertibles. Reconec la meva poca humanitat a l’hora de relacionar-me desde un oblid que ja fa massa que dura. Que somric per por, mir per por i dic t’estim per por. I d’aquí no en surt cap satisfacció. Em sent una mentida que camina. Una sense casa sense braços que no pot expressar. Un ràpid estrany fet que ha oblidat el seu origen. Un forçar estrepitós i ferotge. I tot això ho veig perquè cualque part de mi, aconsegueix separar-se de les altres i observar desde un punt de […]

De la soletat

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Quan començ a mirar les xarxes socials compulsivament, me’n adon de que me sent sola. Quan vaig a fer, per primer cop en anys, una volta perquè sí, per estar amb mi. Me’n adon del poc que me cuid, i que sa relació amb mi mateixa, és pràcticament inexistent. Camin pels carrers enfarolats, ennitats i enfosquits, i mir al meu voltant com si fóssin un espectacle silenciós, meditatiu. No hi ha molta gent, i em dic que deuen estar tots reunits sopant, amb les seves famílies, dintre les cases cuques. I jo em sent una llimosnera d’amor, una perduda, que sempre he tengut aquest buit a dintre, i he vagat varies vegades cercant algú o alguna cosa, infructuosament, o mig alegrant-me en saludar i parlar amb cares conegudes. Aquesta és la meva gàbia. I podria cridar potser, a n’aquells que no crid, i parlar amb els que no parl, però cerc alguna cosa per dintre, al fons, l’espontanietat pura, la vida ; sense pensament. Només accions que succeeixen una darrera l’altra amb una sincronia perfecta, on no s’ha de calcular el futur, ni rememorar gaire el passat, on tot es tocat per una mà divina. I jo només gaudeixo.

Els coralls dels teus colors

Posted 2 CommentsPosted in Escrits

Quan el meu cor batega per un estrany, per algú que és l’imatge d’un somni, i em fa somniar d’alguna forma…els impossibles d’un mai terrible. Sé que em toca despertar. I bategar pel buit abans que per una espera interminable. Si no apareixes, cerco el record, que és el que queda.I tu, que ho volies donar tot a algú…que ja t’espera.S’entremesclen colors vius, navegantsper un corall inmens.La discòrdia afamada, mai havia dolgut tant,d’un plaer com aquest ; d’un plaer tan intens.

Fluxe

Posted 2 CommentsPosted in Escrits

No podem parar el que el nostre cor sent. Perquè, tard o d’hora, seguirà el seu fluxe, el seu camí. I complirem allò, de que estem condemnats a ser lliures.El meu cor batega i el celebro, vol estimar, i jo li permet ara, amb el coratge, Amb un volar que em permet arribarI arribar-te.

Allò que no té nom

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Després de fer gran la lletra i posar-la en Times New Roman. Pensant que vull dir aquí en aquest espai en blanc…trec un paper comprimit dins la meva butxaca per sonar-me els mocs. Definitivament, anar sense bufanda amb aquest vent primaveral d’avui me constipa – pens. He oblidat com anava a començar aquest text…ah sí. Deia així ; Sent molta obscuritat en aquests moments. Un aplaudiment per sords. Un orgasme per gats. Vaig de tir enrere. Ara mateix, potser val la pena deixar les meves expectatives d’escrivana, sobre si el que escric és bonic o està ben expressat, tot això sempre ha estat i serà comèdia, el dir “no ho sé”, quan el sí és eixordador. E vet aquí. Potser tendesc a escriure com xerr, com parl, com dialogo. El diàleg interior és tendre, i salva a molts, de l’incomprensió prematura. Record perfectament com xerrava sola, fins hi tot davant parets blanques, però és clar, ningú no sospitava de que necessités més carinyo. El pit, el meu pit, és una capseta de música tancada. És, ara, un pit contret i tens. Ja que córr amunt i avall, pensant què coi he de fer per salvar-me. És una ansietat molt gran […]

Per això deim coses

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Ell trepitja el sòl com si fós un ocell pard, però ni se’n adona, i em mira a mí, fent les paus amb el món instantani.-deixa’m que faci del so una odissea, i de les paraules, un gest amable.Perquè no hi ha res més que no pugui fer per satisfer-te. Fent més tombarelles, i fingint que sóc l’ànima fina,que et dirà el que vol sentir un raig estelat que no s’espera mai res. Per això deim coses, que no sabem que són.Per fogir del judici. Em calla sense fi. Em deixa parlar-li una mica millor des de la sinceritat, des d’un lloc invisible on tu i jo sempre hem habitat. Agafes el telèfon vermell. T’he esperat tant…

I em lliuro així al foc

Posted 2 CommentsPosted in Aries, Escrits

Foc, ànsies de tocar-te a tu.Vida eterna i sana.Que de la meva por, en fas cendra.Em queda encara, un gest per tui nina ferestajo t’assegur,que hi aniré a l’aubadaa recollir els raïmsa fer les glosesa jugar amb ninsi totes, i cada una d’aquelles coses,Que em digueres tu per fer, el matí dels fins. Que, fins que no alliberifins que no volini troti.Et perseguiré,cadascun dels somnis.I faré del teu record una llegenda,que tots voldran escoltar. Per això ara, em deix anar,i entreg el cor al foc que em lliures, i em lliuro així al foc que entregues.