Impuls i art

En un dia ennigulat com avui, on sembla que res passa vola per l’aire si és el vent que mou les fulles, i els avions a sobre del cap, em deman per què hi ha coses de les quals tots ens n’adonem tan fàcilment, com la mort d’una reina, l’impacte d’un huracà, o l’estrena d’una nova pel·lícula on surten els actors més emblemàtics…però, en canvi, veient com els arbres es balancejen, i la sang flueix pel cos, no ens adonem dels missatges invisibles que aquest emana, en i entre nosaltres, i en conseqüència cap a tots els altres éssers…

Continue reading

Qui ets?

A vegades m’he sentit estranya, sola tant en la meva llum i alegria, que pot arribar a asustar a molts, com en la meva foscor, que ve de desconfiar de mí, i pensar que no puc relaxar-me en el riu de la vida. 

Ara només vull que em sostenguis. I t’imagin. He somniat amb tu vàries vegades ja, des de que es va obrir el portal. Somnio amb tu i penso: per què no puc sentir-te aprop de dia? Només de nit… quan el meu inconscient es comunica i m’aporta el masculí que sent que em falta integrar. 

Abans en lleó, avui en home. Sent la teva presència quan el meu cos està tombat i sense moviment, assumint un profund somni.

Allà, batega el meu cor, i segurament expresso alguna cosa. 

Qui ets? D’on véns? Em demano si serà de nit o de dia, que trobaré la resposta.

Tornar a viure sense esforç

Aquí a Sonamagat tenc més ganes d’escriure. L’aire que es respira, fresc i ple d’històries d’animals o insectes, em fa recordar els moments on viviem aquí tot l’any, a la casa gran. El nisprer sempre serà l’arbre que ho representi, i la figuera la que respongui per l’hivern. Però ara és estiu, i malgrat no brilli estrella ni la lluna il·lumini la nit, sembla com si fós segur caminar enmig de les mates, i oblidar-te més fàcil.

Continue reading

Cesa la culpa

Hay una parte de nosotros. Una parte de mi ser…Que siente culpa.

Y la culpa, cómo el mayor de los pesos. Cómo el mayor de los pecados,

me arrastra contra el suelo. Aplastándome la cara.

Tiñiéndome los ojos de azul, un azul de plomo, que me rinde. La culpa en el fondo, la miro, y no es nada.

Porqué al mirarla, se desvanece la ilusión.
Me miro a mi también, con ella en el espejo.

Me miro y me comprendo.

No hay nada que decirme, no hay nada que decir.
Me miro y me comprendo, y al comprenderme cesa, la condemna que parecía eterna, la que se postraba sobre mis huesos.

Porqué ya no es por mí, ni tampoco es por él. Yo sé que lo que hago, está dentro del límite.
Pero es por ti. Porqué olvidé, porqué a veces caigo en el olvido.

Soy humana y me derribo. Ante tus brazos y abrazos, me fundo cómo el hielo…

Pero en el fondo no es para ti, el corazón de mi presencia. No sé si para nadie ahora.

Lo único que sé, es que puedo regalar un baile. Pero que acariciarme, es algo que me toca hacer sola.
Me cuesta. Creo que hacía siete años, que no tenía ausencia de contacto.
Humana soy, tenía que ser…

El amor me llena y me rebosa, y en el fondo siento que es inocente lo que anhelo.

Por eso la culpa, que me mira, que saca la cabeza, y después se retira.

Me deja en paz conmigo, y con mis pensamientos.

Ya solo quedan sugerencias.

Me gusta vivirla así, y ver cómo se va. Cómo no tiene nada que decirme ya, ni yo me creería, aquello me dice.

Idees que pesen com un tronc

És tan curiós, sovint pensam que ho sabem tot de nosaltres… que res ens pot sorprendre, que anem on anem podrem seguir duent la nostra capa protectora… a vegades em sent així, sobretot quan calcul la meva vida, quan l’orden sobre suposats fonaments del que ha de ser, però oblit el destí. Així me sent i així crec que es senten totes aquelles que es pensen que ja han tornat grans, o que ho han de ser. Hem de córrer, recordes? Pareix que em diuen els seus ulls, quan em vull sortir del camí, i alliberar-me d’aquest pes. No m’abandonis! Em diuen, encara que al fons pensen un “ja t’ho faràs”. 

Continue reading