De la soletat

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Quan començ a mirar les xarxes socials compulsivament, me’n adon de que me sent sola. Quan vaig a fer, per primer cop en anys, una volta perquè sí, per estar amb mi. Me’n adon del poc que me cuid, i que sa relació amb mi mateixa, és pràcticament inexistent. Camin pels carrers enfarolats, ennitats i enfosquits, i mir al meu voltant com si fóssin un espectacle silenciós, meditatiu. No hi ha molta gent, i em dic que deuen estar tots reunits sopant, amb les seves famílies, dintre les cases cuques. I jo em sent una llimosnera d’amor, una perduda, que sempre he tengut aquest buit a dintre, i he vagat varies vegades cercant algú o alguna cosa, infructuosament, o mig alegrant-me en saludar i parlar amb cares conegudes. Aquesta és la meva gàbia. I podria cridar potser, a n’aquells que no crid, i parlar amb els que no parl, però cerc alguna cosa per dintre, al fons, l’espontanietat pura, la vida ; sense pensament. Només accions que succeeixen una darrera l’altra amb una sincronia perfecta, on no s’ha de calcular el futur, ni rememorar gaire el passat, on tot es tocat per una mà divina. I jo només gaudeixo.

Els coralls dels teus colors

Posted 2 CommentsPosted in Escrits

Quan el meu cor batega per un estrany, per algú que és l’imatge d’un somni, i em fa somniar d’alguna forma…els impossibles d’un mai terrible. Sé que em toca despertar. I bategar pel buit abans que per una espera interminable. Si no apareixes, cerco el record, que és el que queda.I tu, que ho volies donar tot a algú…que ja t’espera.S’entremesclen colors vius, navegantsper un corall inmens.La discòrdia afamada, mai havia dolgut tant,d’un plaer com aquest ; d’un plaer tan intens.

Fluxe

Posted 2 CommentsPosted in Escrits

No podem parar el que el nostre cor sent. Perquè, tard o d’hora, seguirà el seu fluxe, el seu camí. I complirem allò, de que estem condemnats a ser lliures.El meu cor batega i el celebro, vol estimar, i jo li permet ara, amb el coratge, Amb un volar que em permet arribarI arribar-te.

Allò que no té nom

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Després de fer gran la lletra i posar-la en Times New Roman. Pensant que vull dir aquí en aquest espai en blanc…trec un paper comprimit dins la meva butxaca per sonar-me els mocs. Definitivament, anar sense bufanda amb aquest vent primaveral d’avui me constipa – pens. He oblidat com anava a començar aquest text…ah sí. Deia així ; Sent molta obscuritat en aquests moments. Un aplaudiment per sords. Un orgasme per gats. Vaig de tir enrere. Ara mateix, potser val la pena deixar les meves expectatives d’escrivana, sobre si el que escric és bonic o està ben expressat, tot això sempre ha estat i serà comèdia, el dir “no ho sé”, quan el sí és eixordador. E vet aquí. Potser tendesc a escriure com xerr, com parl, com dialogo. El diàleg interior és tendre, i salva a molts, de l’incomprensió prematura. Record perfectament com xerrava sola, fins hi tot davant parets blanques, però és clar, ningú no sospitava de que necessités més carinyo. El pit, el meu pit, és una capseta de música tancada. És, ara, un pit contret i tens. Ja que córr amunt i avall, pensant què coi he de fer per salvar-me. És una ansietat molt gran […]

Per això deim coses

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Ell trepitja el sòl com si fós un ocell pard, però ni se’n adona, i em mira a mí, fent les paus amb el món instantani.-deixa’m que faci del so una odissea, i de les paraules, un gest amable.Perquè no hi ha res més que no pugui fer per satisfer-te. Fent més tombarelles, i fingint que sóc l’ànima fina,que et dirà el que vol sentir un raig estelat que no s’espera mai res. Per això deim coses, que no sabem que són.Per fogir del judici. Em calla sense fi. Em deixa parlar-li una mica millor des de la sinceritat, des d’un lloc invisible on tu i jo sempre hem habitat. Agafes el telèfon vermell. T’he esperat tant…

I em lliuro així al foc

Posted 2 CommentsPosted in Aries, Escrits

Foc, ànsies de tocar-te a tu.Vida eterna i sana.Que de la meva por, en fas cendra.Em queda encara, un gest per tui nina ferestajo t’assegur,que hi aniré a l’aubadaa recollir els raïmsa fer les glosesa jugar amb ninsi totes, i cada una d’aquelles coses,Que em digueres tu per fer, el matí dels fins. Que, fins que no alliberifins que no volini troti.Et perseguiré,cadascun dels somnis.I faré del teu record una llegenda,que tots voldran escoltar. Per això ara, em deix anar,i entreg el cor al foc que em lliures, i em lliuro així al foc que entregues.

Les margarides

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Les margarides tendres, regal de primavera, em saludaven, sorgint de la gespa, banyades del sol efímer, no massa ataronjat ni tampoc blanc ; groguenc de tarda, a l’hora de la migdiada. Nosaltres dos, part del paisatge que sempre voldré beneïr ; asseguts en un banc de fusta. I tu, que ets tan brillant, recolzant el teu cap al meu centre vermell, cercant l’aigua que et falta, una dolça abraçada, un cor que t’escolti, el plor de l’albada. No es d’estranyar que cerquem omplir el silenci, quan no trobam paraules que descriguin el nostre mal, però, de sobte, se’m il·lumina un estany, una centella, i entenc que ara mateix, la companyia que es fem, em fa sentir la suavitat més alabada. No fan falta remors ni murmuris. Només les margarides tendres.

Arrelant de nou desde Moscow

Posted Leave a commentPosted in Uncategorized

Fa molt que no escric i avui vull inaugurar una nova etapa dintre d’aquest bloc, una etapa més sincera i personal. M’encanta escriure en el pla literari i no ho deixaré de fer, però abans de res el meu objectiu és la satisfacció, i per mi és un repte sentir-me satisfeta amb mi mateixa quan escric. Per això, apart de no revisar el que escric, intent trobar el sentit de les paraules, confiant en que, satisfeta jo, donaré més plaer al món. Vet aquí, com fa tres anys, em trob a Rússia. Aquest viatge ja està arribant al seu final i no puc fer altre cosa que estar molt agraïda, en ell he vist l’hivern rus una mica més aprop, i no m’ha paregut gens terrible, sinó que la natura m’ha regalat el riu congelat, la neu fina d’Astrakhan, la neu gruixada de Moscow, cafeteries molt guapes i la família per fi. A Mallorca sent com m’abraçen fort, tant els arbres com els amics i els familiars d’allà, però ara not que em faltava tornar i sentir un recolzament de les meves arrels, tornar a arrelar-me, és una bona metàfora. Crec que tots necessitam el terra, reconèixer que al darrere […]

L’ésser

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Vaig sortir, després d’haver fet càlculs durant hores, amb tot l’ésser desmotivat i descarregat de la seva preciosa energia. Vaig sortir, per cridar-lo, però també per contemplar el cel fosc. Les estrelles li sortien com flors surten en el camp primaveral, que, per cert, estava ben aprop. Per (potser) primer cop, vaig sentirme sola. Ja m’hi havia sentit altres vegades, però ara m’hi sentia molt més profundament. Tan profundament, que notava com el blau del cel era un pou sense fons, al qual podia caure de forma infinita. I no éren propis de mi aquests pensaments… No ho éren perquè havia aconseguit tapar l’hivern amb massa prompta primavera. Primavera il·lusòria. Havia forçat el camí i m’havia obligat a mostrar-me als altres només de forma lluminosa, quan el més íntim que posseïa, éren les meves pors. Mostrar-me vulnerable, totalment destapada; era el desig del meu ésser, que, amagat darrere l’ego, ofegava els crits a cada pas. Massa revolucionari, pensava. -Com vols ara mostrar-te? Després d’amagar la por tota la vida? Com vols ara amollar-te, i ser tu? Perdràs tot el que tens! -Em deia. Però tot i així, una guspira quedava solta dintre meu, una guspira que no tenia por del […]

La meva vida

Posted Leave a commentPosted in Escrits, Uncategorized

Tenc una vida sobre la qual molts escriurien, En parlarien La voldrien viure Una vida arriscada, amb cels i inferns pronunciats, Amb alegries indescriptibles i tragèdies, Tot per aprendre, tot per crèixer. Una vida valenta, amb fermesa i atreviment a cada pas, a cada alè i acte original, recerca de l’ésser. Una vida criticable, sobretot per la meva forma única de viure-la, de sentir i entendre el que em passa. Una vida que ha valgut i val la pena viure, i sé que no l’ha decidit l’atzar, perquè sóc jo qui, desde dintre, la crea. I aquells que s’asustin, no entenguin, malvegin, allò que sóc, simplement no estàn preparats per acceptar-ho així. Aquells que jutjin, assenyalin amb el dit allò que faig, no mereixen l’interés ni valuosa energia que rau dintre de mi. Perquè he vengut a estimar, a omplir el món i compartir, i els que no volen omplir els seus cors no són obstacle pel meu amor, ja que és més poderós i lluent, i al fons, per això m’admira la gent. Perquè em deix endur pel vent i res m’espanta, més que estar allunyada de la meva veu, la que em guia i salva, del renou. Dintre […]