Cesa la culpa

Hay una parte de nosotros. Una parte de mi ser…Que siente culpa.

Y la culpa, cómo el mayor de los pesos. Cómo el mayor de los pecados,

me arrastra contra el suelo. Aplastándome la cara.

Tiñiéndome los ojos de azul, un azul de plomo, que me rinde. La culpa en el fondo, la miro, y no es nada.

Porqué al mirarla, se desvanece la ilusión.
Me miro a mi también, con ella en el espejo.

Me miro y me comprendo.

No hay nada que decirme, no hay nada que decir.
Me miro y me comprendo, y al comprenderme cesa, la condemna que parecía eterna, la que se postraba sobre mis huesos.

Porqué ya no es por mí, ni tampoco es por él. Yo sé que lo que hago, está dentro del límite.
Pero es por ti. Porqué olvidé, porqué a veces caigo en el olvido.

Soy humana y me derribo. Ante tus brazos y abrazos, me fundo cómo el hielo…

Pero en el fondo no es para ti, el corazón de mi presencia. No sé si para nadie ahora.

Lo único que sé, es que puedo regalar un baile. Pero que acariciarme, es algo que me toca hacer sola.
Me cuesta. Creo que hacía siete años, que no tenía ausencia de contacto.
Humana soy, tenía que ser…

El amor me llena y me rebosa, y en el fondo siento que es inocente lo que anhelo.

Por eso la culpa, que me mira, que saca la cabeza, y después se retira.

Me deja en paz conmigo, y con mis pensamientos.

Ya solo quedan sugerencias.

Me gusta vivirla así, y ver cómo se va. Cómo no tiene nada que decirme ya, ni yo me creería, aquello me dice.

Idees que pesen com un tronc

És tan curiós, sovint pensam que ho sabem tot de nosaltres… que res ens pot sorprendre, que anem on anem podrem seguir duent la nostra capa protectora… a vegades em sent així, sobretot quan calcul la meva vida, quan l’orden sobre suposats fonaments del que ha de ser, però oblit el destí. Així me sent i així crec que es senten totes aquelles que es pensen que ja han tornat grans, o que ho han de ser. Hem de córrer, recordes? Pareix que em diuen els seus ulls, quan em vull sortir del camí, i alliberar-me d’aquest pes. No m’abandonis! Em diuen, encara que al fons pensen un “ja t’ho faràs”. 

Continue reading

La terra sota l’aigua

He pensat, en aquest viatge que anomenem vida, ja podriem ser feliços i acceptar-ho tot des del primer moment. Però supòs que així no hi hauria res a recordar. Jo tanc els meus ulls ara per veure–hi millor per dintre, i vislumbr la cabra a sobre de la muntanya amb el cel blau. Així és la llibertat de veure-hi clar, des de dalt, amb un infinit terreny a la mirada. Tot gira al meu voltant, i res importa tant com el mirar.

Continue reading

Els llocs

M’agrada la sensació de deixar d’intentar convèncer a algú, confiar en que entendrà el que jo trob valuós al seu moment. Ningú no necessita ser salvat, jo tampoc. I tot és un regal.

Darrerament veig més bellesa en la ciutat, ja me fix més en aquelles coses que realment vull veure, i menys en aquelles que passen rondant. Entenc que tothom té la seva realitat, i que es tracta de respectar-ho, i no entrar en ella, si no és desitjable. 

Continue reading

Per què dir que NO als diners és en realitat molt poc espiritual

Contradictòriament, a la nostra societat on la majoria de coses que feim estàn condicionades o orientades cap als diners, alhora moltes persones tenen la sensació de que els diners o lo material és una dimensió “poc pura”, i que tot el dolent és culpa dels diners.

Això amb l’argument de que si no hi hagués diners, no existirien els problemes al món, ni tampoc la pobresa. Que si no els tenguéssim, seriem més “bones persones” o ens comportariem de forma més autèntica i lliure.

Continue reading