Odiar la Glòria

Posted Leave a commentPosted in Escrits

He arribat a odiar la paraula glòria. La paraula llum, he vist com tot s’ensorra, i aspiro a una llum poc convencional.  Tot això, perquè jo mateixa m’aferro de forma constant a una llum fictícia, a voler estar sempre bé. No en sé d’altra manera, i em dic, que és pel meu dolor que és tan gran… Tot i les excuses estic segura que el més valuós és aquell que no volem sentir, el que ens costa, allò que se’ns fa insoportable, allà és on s’amaga el tresor de la transformació. Endivineu que passa quan ningú vol sentir el que sent, quan ens ideem amb molt esforç vides perfectes que no tenen la nostra veu, només les ganes de fogir. Tenc tantes ganes de cridar-ho. Odiar la llum no és res més que un altre parany, llum no és la exaltació constant, no és la puresa forçada de les formes, llum no és Winckelmann, aquest està traumatitzat i no soporta res que no tengui un suposat equilibri. LA LLUM ÉS : allò que no volem veure. És l’alegria relaxada i sense esforç que surt a brillar quan hem acceptat tot el demés, quan ens adonem de que la foscor vertadera […]

Bruixes

Posted Leave a commentPosted in Escrits

FERIDA M’agaf una vida i la moc fins al final. Tu no saps el que vull dir. Juguem a joc, un joc de mal perquè amb farina t’embrutis els dits o amb l’agulla te’ls punxis. Beu la meva sang, com un verí, que bruixa sóc, i vull ser-hi. – I així va ser com van pintar les finestres, perquè no es vés que a dintre hi havia unes criatures ben diferents, a les narrades. Algunes embarassades, altres velles, que es reunien i feien pinya, per crear un espai, on expressar les ombres. I això sí, éren les bruixes.  – Quan vaig sentir la paraula “Bruixes”, se’m encengué un fil de guspira dintre els ulls. Vaig mirar al meu voltant, per veure parets blanques i res més. Parets blanques, són parets, en el món occidental. Però el fet diu, que per a bruixes, les parets blanques no són pas parets, no. Sinó finestres, perquè per tot veuen una possibilitat cap a la purificació, cap a la trasformació del propi ésser. – No estic aquí per culpar, ni jutjar, el que pugui haver passat a l’història, m’he cansat de rebutjar. Malgrat tot, seria per mi mortífer callar el dolor i la glòria, […]

Mel i sucre

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Em sent bruta. Em sent una pepa somrient que es mira al mirall volent-se estimar. Forçant una mica més la màquina per agradar, ser amable. Qui estimaria un monstre? Però només així seria jo només així podria tornar al sol de l’infància Dubtes per tot arreu números que m’engoleixen mai és suficient calçons clars no tenc el que volia? Diners, un munt de xecs tot tirat pel terra escalant un infinit de sostre metalls rovellats enmig de niguls Ningú ho entendrà. Passatemps. Puta. Puta més que puta. Qui ets? Tu sí, jo no. Prima, perfecta, dona, esbelta. Carn. Pols. Qui ets? Encongeix una mica més la panxa. Carn, òs. Qui voldrà trescents grams? No m’he de desintegrar. Carn Òs Cos Melindros de sucre i parafines. Colònies màgiques. Fes-me tornar un producte de seda, de caramel fes-me bleda. Insípida, gastada. Fes-me tornar una desconeguda.

Besar La Terra

Posted Leave a commentPosted in Besar La Terra

Aquest llibre avui fa 2 anys de la seva primera presentació, i no ha fet res més que crèixer, aportar a la meva vida i ser un regal per a tots, tots els que em venen amb una rialla dient-me que els hi ha agradat, o publiquen parts o cites del llibre, de relats que els han cridat l’atenció o poemes que els han escarrufat. Tot això em fa sentir bé, i encaminada dintre del meu propòsit, que és expandir aquesta obra perquè més i més persones la puguin gaudir. Podeu trobar el meu llibre e Amazon A la pàgina web de l’editorial El pots comanar també a la teva llibreria més propera i en pocs dies t’arribarà, si t’agradaria que te’l envii o entregui a mà firmat serà un plaer ; A “Sobre Mi” tens el meu contacte. Una abraçada a totes 💗

Deixa que calli

Posted Leave a commentPosted in Escrits

A vegades després de mirar-te tant temps. Em venen flashos de tu. Com si la teva imatge s’hagués quedat impresa en els meus ulls. No només imatges però, també els sons, que remouen a mar, a estrelles fugaces d’agost, en una cançó. Fa fred. No, no m’escoltis, fa fred. Tanca la porta. El millor escrit vé d’aquesta i-raó, d’aquesta irracionalitat que surt de les entranyes quan et mir, quan em respons amb la mirada. No hi ha res com ta veu, no hi ha res que vibri més que la creu que dus posada dintre teu. Ets, remor de mar i sal. De vida i seda. Tu que em feres més enllà de paraules, amor. De paraules desgastades com amor, feres una màgia feresta que els hi tornà la vida. Ara restes, i em mires, aquí. I per molta gent que hi ha, només et veig a tu. I en silenci crido el nom amb el que vas venir a brillar, com jo he decidit venir per tu. Estirant-me al mateix llit on ara m’assec a escriure, amb la porta de la terrassa oberta, m’ets massa familiar com per no reconèixer el teu cant. Que m’entra m’encisa m’encanta d’encanteri. I […]

Mentides

Posted Leave a commentPosted in Escrits

No valer el suficient. Un pensament que em sol creuar el cap moltes vegades en un sol dia. De forma a vegades evident i altres desaparcebuda, passa de puntetes fins a arribar a la meva sang i a apagar el meu cor. Penso, a vegades, lo meravellosos que són els altres. Na Maria, per exemple. Ella no ho sap, però a mi m’inspira. A mi em transmet un coratge, una força innata i el poder de guiar-se pels impulsos vitals…l’autenticitat i orgull del que un és, i la seva capacitat creativa. Tot això la fa bella, bellíssima. I pens ; és preciós pensar-ho. Però alhora va lligada a n’aquesta admiració un inminent pensament de comparació, de insuficiència, de mala sort o enveja. D’un : per què no podria ser així de…segura? Per què no podria tenir tanta convicció de mi? Ser diferent, ser com…ella, o com jo però no així com jo sóc ara. En fi. I la veig i el seu enamorat com la mira, i també ell em sembla preciós i esque veig preciositat per totes bandes, llums enamorades i mirades valentes. I totes m’apunten a mi. I totes m’esperen a mi, a que jo ho accepti, que […]

Una part de mi

Posted Leave a commentPosted in Escrits

22 Maig 2019 Què fer quan no saps què fer. Com que em puc observar casi sempre dintre d’un bucle, d’un cub gros i transparent. Em veig minúscula, o més ben dit, abrumada davant la petitesa que té la meva consciència o voluntat davant les coses, enfront a les passions enterrades que em mouen. Les ràbies, les fòbies. I no les puc domesticar així, no. Tot pensament afegit sobre d’elles enlloc d’ajudar-me m’enfonsa més, m’embolica i em fa travelar cinc vegades. Un judici damunt d’un judici ja es fa insportable. Reconec els meus comportaments, dèries i egoismes. Foscors i dames de la nit, engatussaments. Les meves pròpies mentides, actes enrabassats i irrevertibles. Reconec la meva poca humanitat a l’hora de relacionar-me desde un oblid que ja fa massa que dura. Que somric per por, mir per por i dic t’estim per por. I d’aquí no en surt cap satisfacció. Em sent una mentida que camina. Una sense casa sense braços que no pot expressar. Un ràpid estrany fet que ha oblidat el seu origen. Un forçar estrepitós i ferotge. I tot això ho veig perquè cualque part de mi, aconsegueix separar-se de les altres i observar desde un punt de […]

De la soletat

Posted Leave a commentPosted in Escrits

Quan començ a mirar les xarxes socials compulsivament, me’n adon de que me sent sola. Quan vaig a fer, per primer cop en anys, una volta perquè sí, per estar amb mi. Me’n adon del poc que me cuid, i que sa relació amb mi mateixa, és pràcticament inexistent. Camin pels carrers enfarolats, ennitats i enfosquits, i mir al meu voltant com si fóssin un espectacle silenciós, meditatiu. No hi ha molta gent, i em dic que deuen estar tots reunits sopant, amb les seves famílies, dintre les cases cuques. I jo em sent una llimosnera d’amor, una perduda, que sempre he tengut aquest buit a dintre, i he vagat varies vegades cercant algú o alguna cosa, infructuosament, o mig alegrant-me en saludar i parlar amb cares conegudes. Aquesta és la meva gàbia. I podria cridar potser, a n’aquells que no crid, i parlar amb els que no parl, però cerc alguna cosa per dintre, al fons, l’espontanietat pura, la vida ; sense pensament. Només accions que succeeixen una darrera l’altra amb una sincronia perfecta, on no s’ha de calcular el futur, ni rememorar gaire el passat, on tot es tocat per una mà divina. I jo només gaudeixo.