Escrits

Allò que no té nom

Després de fer gran la lletra i posar-la en Times New Roman. Pensant que vull dir aquí en aquest espai en blanc…trec un paper comprimit dins la meva butxaca per sonar-me els mocs. Definitivament, anar sense bufanda amb aquest vent primaveral d’avui me constipa – pens.
He oblidat com anava a començar aquest text…ah sí.
Deia així ;

Sent molta obscuritat en aquests moments.
Un aplaudiment per sords.
Un orgasme per gats.
Vaig de tir enrere.

Ara mateix, potser val la pena deixar les meves expectatives d’escrivana, sobre si el que escric és bonic o està ben expressat, tot això sempre ha estat i serà comèdia, el dir “no ho sé”, quan el sí és eixordador.

E vet aquí.

Potser tendesc a escriure com xerr, com parl, com dialogo. El diàleg interior és tendre, i salva a molts, de l’incomprensió prematura.
Record perfectament com xerrava sola, fins hi tot davant parets blanques, però és clar, ningú no sospitava de que necessités més carinyo.

El pit, el meu pit, és una capseta de música tancada. És, ara, un pit contret i tens.
Ja que córr amunt i avall, pensant què coi he de fer per salvar-me.

És una ansietat molt gran per a mi, estar en constant planning, que si pensar allò, que si visualitzar allò altre, que si organitzar la meva vida, escriure objectius, reescriure limitacions per sanar-les. Diria que és la mentida personal que tenc més gelosa de totes.
Que ningú gosi a llevar-me l’ansietat! Ni tampoc la bogeria de viure del futur i per al futur!

Com que no trob altre resposta…aquesta em pareix meravellosament còmoda i coneguda. Només té l’inconvenient d’estar 90% del temps cabilant estratègies enlloc de gaudir.
Pas pena de que el gaudir m’absorbeixi, i em llevi la consciència.
Que m’endugui, com endú a tothom que es deixa endur, fins al lloc on no existeix l’espai.
Ni el temps.
Que em dugui on…ja no fa falta res.
Ni pensar.
Ni córrer per salvar-me.
Que em dugui al…
No-lloc.
No-temps.
No res.

No res?

Res.

Pròxim capítol

L’únic que consider vertader és el silenci, com va dir aquell filòsof, que acabà el seu llibre dient ; i el més important, és el que NO s’ha escrit en aquest llibre.

I jo, que us podria deleitar amb moltes frases, puc sincerarme i dir, que totes són fruit del meu estat del moment.

Jo puc dir moltes coses. Tots podem.
I sempre poden ser noves, i diferents, si canviam.
L’únic que no canvia, és el que no es pot descriure.

I desig que vengui algú, que em tomi aquesta idea.

*

Quan no sé per on començar, diré que el més brillant vendrà quan jo ja no m’aferri a res. Tot elq ue escric està ple d’inconsciència i error perquè intent ser perfecta desde uns judicis adquirits.

Tots parlam, com miralls, i traspassam la nostra closca quan ens aturam per realment escoltar el que algú ens diu, sense relacionar-ho amb el nostre món. Així, coneixem nous móns, els dels altres, que potser passen, a la seva manera, pel mateix que passem tots.
Això ens uneix, i fa que sigui més fàcil caminar, junts.

………..

Sempre tenc il·lusió d’un nou començament.
Encara que el darrer no m’hagi satisfer o l’hagi deixat a mitjes.
Una nova paraula, un nou paràgraf.
Encara que es quedi en la mida de paràgraf, i no arribi a ser res més.
Sempre em fa il·lusió un nou començament.
L’esperança interminable d’una nina que cau i es torna a aixecar.
Per molt que plori sola. Sense cap abraçada.
Per molt que dormi amb por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*